Liberar el lastre. Retomar el vuelo.

Les meves 5 vides

Si algun cop hagués d’explicar la meva vida, començaria per dir que n’he viscut vàries de vides. Crec que totes elles, una rere l’altra, m’han portat fins aquest viatge.

La primera vida va durar 12 anys. Una infància intensa, feliç i molt humil. Els pares regentaven un petit negoci familiar de confecció que amb prou feines donava per arribar a fi de mes. En una época en que els “pisos pont” permetíen les famílies instal·lar-se en pisos cada cop més grans i confortables, nosaltres vivíem els cinc en un piset de cinquanta metres quadrats, sempre ple de mascotes (gossos, gats, ocells, tortugues, pollets, hamsters, erugues). Aquell era el nostre reducte. Des de ben petits, els meus germans i jo, hi passavem les tardes i els dissabtes tot sols, immersos en mil jocs i no menys baralles. També els llaaargs mesos d’estiu. No teníem “poble” ni destí de vacances, però m’encantava rebre les cartes dels amics que es desplaçaven arreu d’Espanya. Recordo especialment l’any que sí vam poder anar de vacances. Des de les hores, les millor escapades són, se’ns dubte, en tenda de campanya.

La meva infància va acabar d’un dia per l’altre. L’infart cerebral del meu pare ens va canviar a tots i va marcar les nostres vides, per sempre. Aquesta segona vida va donar lloc a una adolescent una mica massa madura i responsable. El sentit de l’humor va esdevenir un refugi absolutament imprescindible i reconfortant. En contrast amb el patiment que vivíem a casa, l’institut (arcaic en tots els sentits) es va convertir en un veritable oasi. Les parets del reducte familiar van créixer, vam fer una pinya forta i els vells amics dels pares i la majoria de parents ens van anar deixant al marge. El pare, malgrat el dolor i les operacions, no va acabar de perdre mai l’humor. Tinc molt present la seva imatge, recolzat amb l’avantbraç a la finestra del menjador, fent pendular la cama morta mentre veia passar la vida -dels altres- per la finestra tot taratejant alguna melodia inventada i amputada per l’afàsia.

De la meva mare no en puc parlar sense emocionar-me. Forta, immensament humil i bona persona. Va ser ella la que em va empényer a marxar per primera vegada, lluny de casa, dos anys després de la mort del meu pare. I efectivament, una tercera vida totalment diferent m’esperava a Holanda. Amb 22 anys, vaig viure l’any -fins a les hores- més feliç de la meva vida, sobre dues rodes i enfundada en un impermeable. Ballant salsa, fent recerca medioambiental en un context de luxe i envoltada d’amics d’arreu del món. Tot el que va seguir a partir d’aquí va ser positiu i fantàstic. Retrobar els amics un cop de tornada; descobrir la vocació docent de la mà d’uns mestres tendres, divertits, pencaires, entusiastes… que encara m’inspiren ara; el Xose; debats pedagògics a les places de Gràcia; més viatges; formacions; canvi d’aires… I de sobte, d’un dia per l’altre, l’infern altre cop a casa.

Un càncer agressiu que ens va arrencar la mare. Sense pietat. Amb el temps just de cuidar-la i mimar-la per última vegada. L’últim “T’estimo mama” a cau d’orella i el món es va tornar un lloc trist i dolorosament hostil. Un any d’aparent normalitat va acabar d’enfonsar-me. Estava perduda i desolada. Baixa, teràpia, calma… i amb el temps, la remuntada. I la sensació íntima de que potser el meu pas va esdevenir més lent, el meu somriure menys vital, el meu entusiame menys contagiós… i així, una nova vida marcada per una absència que en ocasions es fa més punyent i d’altres roman discreta i pausada.

Però és ben cert que el temps passa. I dos anys després, recuperem una il·lusió aparcada i som pares. La vida es multiplica. Tot esdevé molt intens i a vegades atabala. Sóc mare dues vegades. En la primera ocasió la situació a casa torna a entristir-se i complicar-se. La Jana encara no ha nascut i el seu avi comença a morir de manera lenta i inesperada. Malgrat tot, entre els tres construïm una petita bombolla de comfort i ens sentim entusiasmats amb la seva arribada. És preciosa. El somriures d’orella a orella, les manetes buscant-me la cara, les precoces primeres paraules, tot el que fa i les emocions que ens genera fan passar els dols i som feliços a casa.

I un nou ritme, el de la vida de pares, s’instaura. Agafem rodatge i la Bruna arriba tres anys després, quan tot està bé i en calma. I fem replantejaments, madurem l’estil de criança, gaudim del luxe de tenir de nou un bebè a casa… patim son, claustrofòbia, collit, pit a demanda,  sorgeix una nova tribu, pintem una gran pissarra, sortim a la natura, juguem, fem robots, reunim llavors…

La Bruna ja té dos anys. Sembla que tots anem trobant, de nou, el nostre lloc a casa. La vida no sempre ens mostra la seva millor cara. Ara que ho fa, aprofitem una herència i marxem de viatge.

Licencia Creative Commons
"Les meves 5 vides" por Sin piedras en los bolsillos (familia Bosch-Pérez) se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

12 comentarios

  1. 27 de septiembre de 2014    

    Ai la Sílvia. Olé la Sílvia.
    :*

    • Sílvia's Gravatar Sílvia
      9 de noviembre de 2014    

      Tela Joan ;-P
      :-***

  2. Martín's Gravatar Martín
    28 de septiembre de 2014    

    Qué emocionante relato. Hace falta mucha valentía para mirar hacia atrás así, con tanta franqueza y desnudez. Me encanta saber que Wageningen te marcó. A mí también. Aún recuerdo el aspecto de tus lentejas (iguales que las de mi madre) un día que me invitaste a comer.
    Ahora que tenemos salud… ¡¡¡ AHORA ES EL MOMENTO DE VOLAR !!! Estoy convencido de ello. Un abrazo fuerte de nuevo

    • Sílvia's Gravatar Sílvia
      9 de noviembre de 2014    

      Martín, chiquillo! Que gran ejemplo eres de una amistad tejida en un periodo relativamente breve de tiempo, pero en el marco de una experiencia vital muy intensa. Además con el plus de haber mantenido la proximidad y la ternura a pesar de la distancia. Sería un lujo que surja algo similar en el transcurso del próximo viaje. Enviando un abrazo fuerte hacia Córdoba ;-*

  3. mireia - tonina's Gravatar mireia - tonina
    29 de septiembre de 2014    

    et vaig conèixer en la 3a vida, i he compartit moments molt intensos de la 4a i 5a, moments “rutinaris” menys dels que voldria però… i sempre amb aquella recança de no aprofitar-vos del tot a tu i al Xose, sabent que qualsevol de les nostres trobades sumaria i en canvi, allí aparcada es queda… Espero que en algun moment obrim el calaix a la vegada i no només per nosaltres, si no tb pels petits, tornem a trobar-nos com cal

    Els meus grans canvis de vida sempre han anat associats a un viatge… l’estada a Holanda (98-99), l’estada a Italia (2004) i la gran estada a Moçambic i Sàhara (2007-2010), sobretot la part de moçambic… i com no, el gran viatge de la maternitat (2010)… Els viatges tenen un poder catàrsic enorme, de noves experiencies, relfexions, interesos, il•lusions, en definitiva, de noves vides. Us desitjo de tot cor que el vostre equipatge vital us deixi viure una nova etapa ben plena, que es compleixin les vostres expectatives…. i que no torneu després d’aquests 5 mesos :) Jo tinc unes circumstàncies complicades, però abans o després ens trobarem en ruta, això és tan cert com els bitllets a Xile

    i per acabar i a efectes pràctics… sapigueu que conec molta gent per molts llocs, bons amics, i que no dubtaran en donar-vos un cop de mà en qualsevol moment, o un racó o una dutxa calenta

    abraçades i petons, liofilitzats i to take away away :)

    • Sílvia's Gravatar Sílvia
      9 de noviembre de 2014    

      Mirentje, guapi!
      Segur que ens agrada anar trobant amics d’amics per allà per on passem, per tant, ja saps… envia’ls-hi el link del blog i a veure si podem contactar sobre la marxa. Petonàs.

  4. maria's Gravatar maria
    1 de noviembre de 2014    

    Jolin silvia…….

    • Sílvia's Gravatar Sílvia
      9 de noviembre de 2014    

      Un abrazo Maria

  5. rosa's Gravatar rosa
    8 de noviembre de 2014    

    No trobo paraules a l’alçada del k acabi d llegir…només un abraçada ben llarga i forta em sembla que s’hi acosta…. Mentrestant us envio molts petons

    • Sílvia's Gravatar Sílvia
      9 de noviembre de 2014    

      Una abraçada beeeeeen intensa Rosa :-*

  6. Lucy's Gravatar Lucy
    9 de noviembre de 2014    

    M’encanta com has pogut sintetitzar en tan poques paraules la teva vida, m’has emocionat a cada paràgraf, el relat és realista, intens i optimista, i tu ets una valenta. Un petonàs

    • Sílvia's Gravatar Sílvia
      9 de noviembre de 2014    

      Gràcies Lucy. Un petonàs per tu també. :-*

Deja un comentario

Últimos escritos

Últimos comentarios

Escuelas amigas

Escola dels Encats
Escuela pública, Barcelona

Escola Fluvià
Escuela pública, Barcelona

Escola La Llacuna del Poblenou
Escuela pública, Barcelona

Escola Proa
Escuela concertada, Barcelona

Escola el Roure
Escuela libre, Mediona, Barcelona

El blog en tu email

Webs amigas

[un espai per]
Rincón especial de Begonya Samit

CRAEV
Centro de Investigación y Asesoramiento de Educación Viva

Escuela con cerebro
Un espacio de documentación y debate sobre Neurodidáctica

Milanta
Materiales creativos para la educación

Nosaltres 4 viatgem
Una de nuestras fuentes de inspiración

Vailets Hacklab
Trabajando para que los niños sea co-creadores de su futuro

Viure en família
Revista bimensual sobre educación y familia