Les meves 5 vides

Si algun cop hagués d’explicar la meva vida, començaria per dir que n’he viscut vàries de vides. Crec que totes elles, una rere l’altra, m’han portat fins aquest viatge.

La primera vida va durar 12 anys. Una infància intensa, feliç i molt humil. Els pares regentaven un petit negoci familiar de confecció que amb prou feines donava per arribar a fi de mes. En una época en que els “pisos pont” permetíen les famílies instal·lar-se en pisos cada cop més grans i confortables, nosaltres vivíem els cinc en un piset de cinquanta metres quadrats, sempre ple de mascotes (gossos, gats, ocells, tortugues, pollets, hamsters, erugues). Aquell era el nostre reducte. Des de ben petits, els meus germans i jo, hi passavem les tardes i els dissabtes tot sols, immersos en mil jocs i no menys baralles. També els llaaargs mesos d’estiu. No teníem “poble” ni destí de vacances, però m’encantava rebre les cartes dels amics que es desplaçaven arreu d’Espanya. Recordo especialment l’any que sí vam poder anar de vacances. Des de les hores, les millor escapades són, se’ns dubte, en tenda de campanya.

La meva infància va acabar d’un dia per l’altre. L’infart cerebral del meu pare ens va canviar a tots i va marcar les nostres vides, per sempre. Aquesta segona vida va donar lloc a una adolescent una mica massa madura i responsable. El sentit de l’humor va esdevenir un refugi absolutament imprescindible i reconfortant. En contrast amb el patiment que vivíem a casa, l’institut (arcaic en tots els sentits) es va convertir en un veritable oasi. Les parets del reducte familiar van créixer, vam fer una pinya forta i els vells amics dels pares i la majoria de parents ens van anar deixant al marge. El pare, malgrat el dolor i les operacions, no va acabar de perdre mai l’humor. Tinc molt present la seva imatge, recolzat amb l’avantbraç a la finestra del menjador, fent pendular la cama morta mentre veia passar la vida -dels altres- per la finestra tot taratejant alguna melodia inventada i amputada per l’afàsia.

De la meva mare no en puc parlar sense emocionar-me. Forta, immensament humil i bona persona. Va ser ella la que em va empényer a marxar per primera vegada, lluny de casa, dos anys després de la mort del meu pare. I efectivament, una tercera vida totalment diferent m’esperava a Holanda. Amb 22 anys, vaig viure l’any -fins a les hores- més feliç de la meva vida, sobre dues rodes i enfundada en un impermeable. Ballant salsa, fent recerca medioambiental en un context de luxe i envoltada d’amics d’arreu del món. Tot el que va seguir a partir d’aquí va ser positiu i fantàstic. Retrobar els amics un cop de tornada; descobrir la vocació docent de la mà d’uns mestres tendres, divertits, pencaires, entusiastes… que encara m’inspiren ara; el Xose; debats pedagògics a les places de Gràcia; més viatges; formacions; canvi d’aires… I de sobte, d’un dia per l’altre, l’infern altre cop a casa.

Un càncer agressiu que ens va arrencar la mare. Sense pietat. Amb el temps just de cuidar-la i mimar-la per última vegada. L’últim “T’estimo mama” a cau d’orella i el món es va tornar un lloc trist i dolorosament hostil. Un any d’aparent normalitat va acabar d’enfonsar-me. Estava perduda i desolada. Baixa, teràpia, calma… i amb el temps, la remuntada. I la sensació íntima de que potser el meu pas va esdevenir més lent, el meu somriure menys vital, el meu entusiame menys contagiós… i així, una nova vida marcada per una absència que en ocasions es fa més punyent i d’altres roman discreta i pausada.

Però és ben cert que el temps passa. I dos anys després, recuperem una il·lusió aparcada i som pares. La vida es multiplica. Tot esdevé molt intens i a vegades atabala. Sóc mare dues vegades. En la primera ocasió la situació a casa torna a entristir-se i complicar-se. La Jana encara no ha nascut i el seu avi comença a morir de manera lenta i inesperada. Malgrat tot, entre els tres construïm una petita bombolla de comfort i ens sentim entusiasmats amb la seva arribada. És preciosa. El somriures d’orella a orella, les manetes buscant-me la cara, les precoces primeres paraules, tot el que fa i les emocions que ens genera fan passar els dols i som feliços a casa.

I un nou ritme, el de la vida de pares, s’instaura. Agafem rodatge i la Bruna arriba tres anys després, quan tot està bé i en calma. I fem replantejaments, madurem l’estil de criança, gaudim del luxe de tenir de nou un bebè a casa… patim son, claustrofòbia, collit, pit a demanda,  sorgeix una nova tribu, pintem una gran pissarra, sortim a la natura, juguem, fem robots, reunim llavors…

La Bruna ja té dos anys. Sembla que tots anem trobant, de nou, el nostre lloc a casa. La vida no sempre ens mostra la seva millor cara. Ara que ho fa, aprofitem una herència i marxem de viatge.

"Les meves 5 vides" por Sin piedras en los bolsillos (familia Bosch-Pérez) se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

+24