Estimades filles,
durant aquests mesos de viatge hem escrit un munt d’entrades, per nosaltres i per compartir amb la resta del món. Ens fa il·lusió que el viatge sigui compartit amb els que estimem i els que ens estimen, i que els textos i les fotos perdurin com un bonic record d’aquesta aventura. He de confesar que també he tingut fantasies imaginant el dia futur en que vosaltres mateixes llegiu aquest blog i el vostre cervell refaci així les memòries d’un viatge que -malgrat l’edat actual i per motius diversos- segur que no oblidareu.
Tanmateix, durant aquest temps he deixat d’escriure en les vostres llibretes personals. Aquelles que ens esperen a casa i que estan farcides d’anècdotes, reflexions i dibuixos sobre els vostres primers anys de vida. És per això que avui vull escriure-us a vosaltres i vull fer-ho també aquí.
Si alguna cosa ha caracteritzat aquest viatge és que ha estat un viatge en família. Tots hem estat protagonistes per igual de cadascuna de les experiències. Cadascú de nosaltres ha fet el seu procés d’adaptació a les noves cases, als nous paisatges i a la nova gent. Cadascú s’emporta per si mateix els seus propis records, vivències, aprenentatges, i també noves habilitats, competències i afectes. Però cada procés individual ha estat compartit i acompanyat pels altres i això se’ns dubte ens ha fet créixer d’una manera molt íntima.
Si alguna cosa hem guanyat com a pares ha estat la possibilitat d’acompanyar-vos d’una manera més relaxada i des d’una presència de més qualitat. Estava clar que aquí ja no servia allò de decidir-ho tot (o pràcticament tot) per vosaltres, de determinar-vos els horaris, les prioritats, les coses a fer cada moment del dia i condicionar el vostre ritme a les nostres ocupacions d’adults. Tampoc servia fer-ho des del soroll i el paisatge gris de la ciutat, o des del xivarri de les pròpies cabòries.
Emprendre el vol, deixar anar llast i plantejar-nos un viatge a càmera lenta ens ha permès a tots estar presents i connectar amb el propis desitjos, necessitats i il·lusions en un marc de descoberta permanent de paisatges, persones i projectes fascinants.
Si alguna cosa us hem “regalat” amb aquesta experiència ha estat la possibilitat de recuperar bona part de l’autonomia que amb la vida a Barcelona us havíem usurpat. I el tenir a prop uns pares expectants i feliços de descobrir a diari nova calma i noves complicitats.
També és cert que estar cent per cent amatents a les vostres necessitats, dia i nit, ens ha portat a frustrar-nos en algunes ocasions. Hi ha renúncies que costen i que deixen al descobert expectatives desajustades o necessitats no satisfetes. Però tanmateix, i sobretot, ens ha permès fascinar-nos en moltes altres situacions.
Les descobertes de natura al vostre costat han estat una oportunitat única per fer aflorar una manera d’il·lusionar-se que fèia temps que teníem amagada. Hem viscut moments de gran entusiasme i íntima connexió davant el pica-soques de cap vermell enmig del bosc frondós, els milers de pingüins per totes bandes, els salts dels dofins al voltant de la barca, les formigues carregant fulles a la selva, l’eruga convertida en capoll, la tortuga emergint a la superfície per respirar, els llops marins fent piruetes al nostre voltant, el cavallet de mar…
Viatjar amb vosaltres ens ha permès també entrar als cors de la gent de manera directa. Sou uns grans sensors de llars i afecte. Generar tendresa, rialles i amor és una de les vostres especialitats i els adults ho hem aprofitat també per connectar.
Les dues juntes heu trobat la manera de complementar els vostres caràcters i habilitats i així heu establert infinitat de converses amb d’altra gent i no menys abraçades i caramels.
“Papes, nosaltres fem amics nous molt ràpid. Ho hem practicat molt”.
Us heu quedat al cor de moltes de les persones que hem conegut durant aquests mesos. La vostra companyia ha estat un regal per algunes d’elles. En Toni, el Yuri, la Marcela, el Samuel, la Catalina, la Maite, la Lucía, el Luís, la Marcia, la Nuria, l’Iván, la Mónica, la Chrysoula, l’Ana, el Fede, la Inés, la Laia, l’Eduard, la Mía, la Valia, el Richard…
D’igual manera totes elles han farcit el vostre dia a dia d’afecte, alegria i tendresa i han contribuït a fer del vostre viatge una experiència de gaudi i confiança envers els altres. També hi ha moltes persones que desitgen tenir-vos a prop quan tornem a casa.
Dibuixar juntes ha estat un altre dels “nostres moments” d’aquest viatge. Amb retoladors, aquarel·les, llapis, ceres. Sobre fulls, al diari, en troncs, sobre pedres. Fent punts, ratlles, gargots, siluetes. I sempre, sempre, amb un “mama estic molt feliç de que pintem plegades.”
A més heu aconseguit enriquir els vostres diaris de viatge amb els dibuixos de gent d’arreu.
I fins hi tot us han deixat pintar les parets d’un hostal!
Vosaltres dues durant aquest viatge us heu fet, sobretot, germanes. Germana gran germana petita, germanes còmplices, germanes descarrega tensions, germanes pixar-se de riure, germanes descoberta, germanes soroll, germanes compartir, germanes competir, germanes mirall, germanes amor…
Recordo el dia que recolçada al llit, mentre tots els altres estavem ocupats en coses diverses a tu Jana et va sortir de l’ànima un “Estimo la Bruna!”. Ella et va sentir i va fer com si res, però l’endemà al vespre et va preguntar: “M’estimes?”, esperant de nou la teva exclamació.
Setmanes després una nit, quan ja estàvem mig adormits, la Bruna va saltar de la teta a sobre teu. “Jo cuido la Jana” i ho va fer amb un petó i una llarga abraçada.
En cap moment, abans ni durant el viatge, ens hem plantejat què aprendríeu/em al viure viatjant. No hi ha hagut intencions prèvies en aquest sentit, ni hem forçat res que no hagi sorgit d’un interès real durant el camí. El que sí és cert és que us volíem rescatar de la gran ciutat i de l’escolaritat.
També és cert que en aquests cinc mesos heu crescut i heu après.
Tu Jana, després de tants mapes, guies, menús, destins, panells informatius… ara llegeixes. També escrius frases al teu diari de viatge, als dibuixos per regalar, als llibres de visita i a les fitxes de la infinitat de jocs de pistes que has preparat. Comptes en pesos, en soles, en dòlars…, preguntes quant val i proves d’endevinar si deu ser car o barat. També flotes a l’aigua, fas snorkel, saltes a la corda, arribes al final de la barra d’equilibri, parles castellà… Has volgut ser pilot d’avió, hostessa, capità de barco, tenir una avioneta, conduir una moto, ser llop marí, parlar de Darwin, del Beagle, del FitzRoy, dels selk’nam, de la Lluïsa, de l’Edel, de quan vas néixer, de quan ens morim, de planetes, estrelles, animals, volcans… i de tot!
Tu Bruna corres i saltes, expliques contes llargs, enrevessat i deliciosament incoherents, parles del passat (“quan era petita…”), del futur (“un altre dia… ” o “quan sigui gran… “) i del dia en què tots quatre serem astronautes i anirem a l’espai. Preguntes assertiva sobre tot i escoltes les mateixes respostes una i altra vegada amb els ulls com a plats. Aprehens la Jana fins a l’últim detall i ja quasi saps xiular. A tothom li demanes “comment sa va?” i sempre téns un irresistible “¿quieres ser mi amigo?” preparat.
Quan avui repasàvem el que més ens havia agradat del dia, tu Jana has estat contundent “les tortugues marines, les aiguanes nedant, la rajada… i que se’m mou una dent!”. Quasi totes les converses dels dos últims dies han anat a parar al mateix lloc: “Mama, on et fa més il·lusió que se’m mogui una dent a Barcelona o aquí a les Galàpagos amb tots aquests animals?”, “Oi que és la primera vegada que teniu una filla a qui se li mou una dent? Us fa il·lusió?”…
Perquè és cert, aquest viatge és excepcional però l’aventura de créixer en que vosaltres esteu immerses i que viviu en pròpia pell dia a dia ho és encara més.
“Mama, quan jo sigui gran et donaré teta i et regalaré els meus “manguitos” perquè puguis flotar mentre jo nedo al teu costat”
D’entre tot el que hem viscut durant aquests cinc mesos em quedo amb tots els
“Papa i mama, estic molt feliç de que estiguem fent aquest viatge”
“Papa i mama, estic molt feliç amb vosaltres”
Filles, us estimem. Gràcies per haver fet possible un viatge que de qualsevol altra manera no hagués estat aquest viatge.
"Estimades filles" por Sin piedras en los bolsillos (familia Bosch-Pérez) se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.